És freqüent que al enllaçar varis partits perduts i veure que l’equip no va bé a la classificació, ens oblidem d’aquest objectiu, la planificació queda al calaix i comencem a entrenar preparant el partit del dissabte. Quina gran equivocació i pèrdua de temps!!!
“No sacrifiquis mai la progressió dels teus jugadors per guanyar un partit o mirant la classificació de l’equip”
Per començar, cal que el teu superior – cap de cantera o director esportiu del club – ho tingui clar, ben assumit i així ho hagi transmès als membres de la junta directiva. És feina teva explicar-ho a la reunió amb els pares a començament de temporada. En aquest tema hem d’anar tots a una.
Parlant de planificació de la temporada l’errada més freqüent és voler ensenyar tot el bàsquet en una temporada. Hi ha que esporgar molt la planificació inicial i reduir-la a les coses bàsiques.
“En planificació menys és més”
“Tota planificació està feta per a ser canviada”
“No siguis esclau de la teva pròpia planificació”
Com a entrenadors no podem ser víctimes de la nostra pròpia planificació ja que hi ha molts factors que no podem controlar: per algun motiu extern avui només disposem de mitja pista, no venen a entrenar alguns jugadors, no disposem del material amb el que comptàvem, o per exemple introduïm un exercici que no funciona, per citar-ne alguns. Hem de ser àgils i adaptar l’entrenament a les circumstàncies reals que tenim.
Una cosa que sovint s’oblida és que el jugador per a progressar, a més d’entrenar ha de participar – jugar – als partits. El reglament ja t’obliga una mica però sigues just i si has de pecar d’alguna cosa peca de generós.
Un aspecte a tenir també en compte és que una competició per a ser formativa ha de tenir una balanç de victòries i derrotes equilibrat. És a dir que no ens serveix per a la formació dels jugadors una lliga en la que guanyem tots els partits de molt, ni tampoc si els perdem tots de pallissa. Poc podem fer en això com a entrenadors, més que transmetre-ho a la federació per a què ho tingui present quan organitza les competicions.
“Els jugadors per a progressar, a més d’entrenar han de jugar als partits”
La progressió dels jugadors no és lineal de manera ascendent si no que hi ha moments en que sembla que van cap endarrere. No entris en pànic ni et qüestionis la teva feina, en aquest cas.
Un d’aquests moments típic és quan passen de mini a preinfantil i infantil. Aquí s’ajunten dues circumstàncies: unes de tipus estructural –canvi de pista, cistella i pilota – i d’altres de maduració física provocades per el inici de la prepubescència i després de la pubescència – és l’etapa de l’estirada amb tot el que comporta aquest creixement ràpid i gens harmònic.
Hi ha, també, una manca de sincronia entre els nois i les noies. A nivell maduratiu les noies van avançades, arriben a la pubescència de promig uns dos anys abans que els nois, amb tots els canvis que comporta i això afecta a l’aprenentatge dels fonaments del basquetbol.
Quan ensenyis un fonament, per exemple, fes-ho progressivament anant de menys dificultat a més, jugant amb el grau d’oposició, amb l’espai i el temps. Un cop incorporat un aprenentatge, quan aneu avançant, no permetis mai que això que ja tenen incorporat ho facin malament. Mira de treballar aquest fonament en una situació real del joc per a que en vegin la transferència i la seva aplicació.
“A nivell maduratiu les noies van entre un i dos anys avançades”
“Arriben abans a la pubescència i als canvis corporals”
Quant al què ensenyem primer, hi ha diferents opinions. El gruix més important d’entrenadors es decanten per ensenyar el que és més natural i espontani i d’altres a l’inrevés comencen pel menys fàcil. La pregunta seria, per exemple, Què ensenyem primer la sortida tancada o la oberta?
La majoria d’entrenadors comencem per ensenyar la sortida tancada, creuant cama, que és la més natural. Altres creuen, que com que aquesta ja la treballen els nens i nenes espontàniament és millor ensenyar a l’entrenament primer la sortida oberta, que és menys natural.
Per estimular la progressió dels jugadors han d’acarar constantment reptes i tenir objectius de millora assolibles, en funció del seu nivell.
En cas que no siguin assumibles podem estar generant el sentiment de frustració.
Una de les situacions que hauràs de gestionar, tant als entrenaments com als partits, és la dels jugadors que per diferents motius o no participen en el joc o ho fan molt poc. Està clar que si no aconsegueixes que entrin en joc difícilment podran progressar. Hauràs de posar normes que l’ajudin a tocar la bola. D’altra banda també tindràs el jugador que vol tenir sempre la pilota i anotar. Hauràs de treballar que sigui generós i faci bons els altres.
Ja fa temps que en bàsquet de formació el que cerquem és crear jugadors polivalents – que siguin capaços, cada cop de fer més coses a la pista-. Aquest pot ser un recurs per aquests jugadors que necessiten més i van més avançats que els seus companys.
En aquestes edats el treball ha de ser, sempre, de tipus general i no específic. Això vol dir que tots els jugadors fan els mateixos exercicis. Tots han de primer aprendre i després dominar els fonaments bàsics del basquetbol. Després sobre aquest aprenentatge sòlid, s’aniran especialitzant en diferents parts del joc i definint el jugador que acabaran sent.
